La isla de los oyentes w181

Tenia el cabell de tal manera que tothom el coneixia pel mal nom de Revull.  Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Diuen que en un determinat moment de l'any la pots veure. Es com una Atlàntida, com una promesa d'un futur millor quan mires l'horitzó.  Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Hi ha tanta gent que li agrada sentir aquesta història com anar a veure en persona la cova que avui es un referent turístic, tant de dia com de nit. D'en Xoroi hi ha una cova, una cançó i aquest podcast.  Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Sa nau d'Es Tudons es una de les més conegudes històries que ens explica la manca d'una pedra a la part de dalt d'un dels monuments talaiòtics més simbólics de Menorca. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

En qualque moment d'un temps molt llunyà, van deixar a un mort amb una llavor, sepultat dins una nau d'enterrament menorquina. Avui en Tomeu descobreix aquell indret i un arbre que vols seguir amb vida, més de 2.000 anys des de que brotàs del pit d'aquella persona. 

La depravada es un relato corto de David Desola Mediavilla. Escritor, dramaturgo y guionista de cine y televisión español. Sus textos se encuentran casi siempre en la estrecha franja que separa la comedia de la tragedia. Su estilo, para muchos críticos, tiene reminiscencias kafkianas, del teatro del absurdo y del realismo mágico latinoamericano.  La protagonista de esta historia vive cerca del marido que la vida le ha puesto delante, de un marco social patriarcal y machista y de un diccionario enciclopédico en el que intenta encontrar respuestas, sin demasiado éxito.

Hoy, casi sin pretenderlo, mi cerebro ha hecho abstracción, enredándose en el tiempo antiguo, y he visto sin esfuerzo la antigua casita, con la puerta sencilla y breve que ahora ocupan gruesos cabos de amarre.   Joan era viudo y sin hijos. Jubilado del campo. Su existir, el día a día, lo ocupaba en disfrutar de su casa y de la formidable panorámica que se colaba como una novia atrevida a través de la ventana de su alcoba. Éste es un fragmento de este microrrelato de Julio Mauriz que hoy os ofrecemos en su versión en podcast.

A la agente de la policía científica Sara Michelénez le tocó aquella mañana acompañar a un equipo para la investigación de un supuesto homicidio. Alguien había informado del hallazgo de un cadáver con herida de bala en la cabeza en el Parque de la Sierra de Gredos. La unidad y el forense llegaron al lugar casi al mismo tiempo. Era una zona apartada y escondida por un desnivel del terreno, unos pocos alcornoques y abundantes jarales y brezales. Para acceder utilizaron una vieja carretera mal cuidada, camino habitual de cazadores (furtivos o no) de perdices, conejos y jabalíes. Sara tomó notas como hacía habitualmente y habló con el forense y preguntó detalles sobre quién había dado el aviso. Un hombre dijo que escuchó un disparo y que pensó que pudiera tratarse de alguien cazando. Los compañeros de la primera unidad habían identificado el cuerpo, así como el vehículo en el que lo encontraron. Se trataba de un traficante de drogas de poca monta llamado Pablo Blanco. Se tomaron fotos del cadáver y de los alrededores. Sara iba torciendo la nariz con frecuencia. Algo no le gustaba y su instinto le decía que había algo raro. Se localizó un casquillo y un arma corta muy común, una pistola suizo-alemana que utiliza munición de nueve milímetros. De vuelta en la comisaría, en el momento de redactar el informe, hubo discrepancias entre el equipo. Sara sentía que algo se escapaba a lo evidente, mientras que sus compañeros apuntaban a un ajuste de cuentas o un suicidio. Sara no se explicaba por qué había un hematoma en el lugar por el que entró la bala por la cabeza. Y además, ¿por qué estaría tan alejado de la ciudad? Demasiado extraño. Este es otro relato de Luis Soler para La isla de los oyentes.

Natalio Feliz es un lector nato. No se puede concebir su vida sin sus libros y las historias que contienen pero en su apartada vida, en la que apenas cabe su fiel dama de llaves Angustias, algo está empezando a cambiar. ¿Y si la desgracia se cierne sobre él por seguir leyendo más y más? Julio Máuriz nos regala este relato de un personaje singular y una historia que pasa del papel al podcast.

En el corazón de Menorca, donde las antiguas piedras cuentan historias de tiempos pasados, dos hombres llegaron buscando respuestas. Ambos obsesionados con el cielo, pero desde perspectivas muy distintas. Martín, un apasionado estudioso de las civilizaciones antiguas, creía que las estrellas habían guiado a los constructores de taulas y talayots. Benito, en cambio, había dedicado su vida a estudiar los cielos por razones muy diferentes: estaba convencido de que algún día presenciaría un o extraterrestre.    Aquella noche, el yacimiento arqueológico de Torrellafuda les uniría de una manera que ninguno de los dos podía imaginar. Es otro relato de Luis Soler para La isla de los Oyentes.

En un mundo distópico donde el agua tiene más valor que el petróleo, la noticia de que el último gran lago de agua dulce está contaminado por una extraña bacteria pone en jaque la paz mundial. Un grupo de investigadores, periodistas y personas conscientes de qué puede pasar a partir de esta noticia se concentran en averiguar si las grandes compañías que monopolizan la poca agua potable que queda tienen algo que ver. 

La fulla, de Maria Villalonga. Un relat que ens apropa a una dona, a un record, a una cuina. El temps i l'espai es mouen en un forat negre (podria ser el del nas). Aromes i llums, conjunt de les percepcions que ens envolten i que ens ajuden a viatjar més enllà. 

Vicente regenta un restaurante al que acaban de comer dos personajes singulares. Vincente aún no lo sabe pero son descendientes de dos bandos rivales que hace algo más de doscientos años se enzarzaron en una guerra peculiar alrededor de un aceite con propiedades casi mágicas. ¿Cómo se resolverá este encuentro? 

El cuento «La mujer adúltera» del escritor francés Albert Camus relata el viaje interior y transformador de Janine, quien acompaña a su esposo Marcel en un viaje de trabajo por el desierto de Argelia. Durante el trayecto, Janine siente una profunda soledad y una creciente insatisfacción con su vida diaria y su matrimonio. La historia describe sus observaciones del entorno, las personas que conocen y, sobre todo, su introspección sobre su propio estado emocional y existencial. En medio del inmenso y árido desierto, Janine se enfrenta a sus deseos ocultos, su sensación de vacío y la búsqueda de un sentido más profundo para su vida. El equipo de Radio Menorca, impregnado por la conexión que Albert Camús tiene con Menorca (su abuela era menorquina) rinde un pequeño homenaje al autor convirtiendo el cuento en otro podcast en La isla de los oyentes.

La isla de los oyentes vuelve de nuevo a interpretar una leyenda de la mano de Gustavo Adolfo Bécquer. Es una leyenda del siglo XIX sobre la Venta de los Gatos, camino que iba desde la Puerta de la Macarena, hasta el monasterio de San Jerónimo, lo que hoy sería la Avenida Sánchez Pizjuán, según nos indican algunos estudiosos del tema.  Cuenta la leyenda, que dicho lugar era habituado y reconocido por todos los habitantes sevillanos desde al menos el siglo XVIII por una famosa venta llamada «La Venta de los Gatos». La gente acudía allí por las tardes, los días de fiesta, a pasar el rato. Era el lugar ideal para que los más jóvenes jugasen y los más mayores descansasen en compañía de sus seres queridos y conocidos. Se cuenta incluso que el célebre poeta Gustavo Adolfo Bécquer estuvo en la bien oída «Venta de los Gatos» allá por el año 1854 y se percató de la belleza de una joven muchacha. Asombrado por el divertido canto que entonaba la chica entre un grupo de amigos, el poeta decidió hacer un pequeño retrato del rostro de la muchacha que luego acabaría regalándole al novio de esta. Tras intercambiar unas palabras con el joven, el célebre poeta supo acerca de la historia de la joven mocita: se llamaba Amparo, y había sido abandonada en la Casa Cuna para más tarde acabar siendo adoptada por el dueño de la Venta, quien precisamente era el padre del muchacho. Años más tarde, cuando Gustavo Adolfo Bécquer se ubicaba de nuevo en la capital española, nace en él el deseo de volver a dicha venta. Para su sorpresa, al regreso del poeta a Sevilla, este se da cuenta de que la «Venta de los Gatos» había cambiado durante su ausencia y estancia en Madrid. La Venta había pasado a ser un fúnebre recinto para los muertos, perdiendo así todo el verdor y alegre ambiente que antes poseía. Se construyó el Cementerio de San Fernando. Perdidas las risas de aquel dicharachero lugar, el poeta sevillano decidió preguntar al ventero por la joven Amparo y su novio de los que aún se acordaba con cariño, y el ventero le contó entonces el trágico desenlace de dicho amor. De ahí nace esta leyenda y la versión en podcast que hemos preparado para tí.

El senyor arriba amb la galera al lloc. Segurament ja s'ha enterat de que en Xec ha tornat de Barcelona. La conversa retracta a cada personatge en el seu paper i la tragèdia de la pérdua que planteja la continuitat del destí de Francina i del propi Xec al capdavant de la feina al lloc. Amb aquestes converses es tanca aquesta obra costumista menorquina d'un original d'Àngel Ruiz i Pablo.    Ràdio Menorca ha re-editat així el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Xerren en Xec i na Francina. Ell relata els records dels darrers moments a Barcelona. Des de les impressions que va copsar a la gran ciutat, tan diferent del paisatge de S'Ullestrar, fins a les darreres hores de la mare i esposa que agonitzava en mans dels metges, amb el detall de com va patir abans i després de l'operació. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

L'amo en Xec entra en escena i conversa amb na Francina. Marit i filla han perdut a un persona molt important a les seves vides. De la feina al lloc o de l'espai que ocupa als seus cors, les paraules d'ells dos omplen aquest capítol. En Xec comenta com recorda el que van ser els darrers moments de madona. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Francina i es missatge xerren. Ho fan els personatges d'aquest drama en el moment més dur, allà on es contempla com quedaran les seves vides ara que falta madona. A tothom li preocupa molt també l'ànim d'en Xec. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Mestre Pau, el curander, visita la casa de l'amo en Xec, tot després de que surti d'escena en Bep, mentre Guida està a la cuina. Ells conversaran de la mala sort que ha tingut la família amb la pérdua de madona i el paper que té la medicina o les técniques del curander respecte a la salut de les persones. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.