La isla de los oyentes w181

Arribem al capítol dedicat a 'Misaki. La boira'. La novel·la va sorgir com la necessitat de continuar un gir argumental que va quedar obert al final de la novel·la de Dionís. Després de molts anys d'absència, Misaki reapareix a Barcelona i desferma una espiral de pensaments i cabòries en la ment d'en Dionís. La història mostra, com si fos una fosa cinematogràfica, com Misaki es va diluint fins a despararèixer, a finals dels setanta, i com es va materialitzant després, a principis del segle XXI, fins a fer-se totalment present de nou a la vida d'en Dionís.

Aquest capítol està dedicat a Lletres de safrà. Al segle XIII, Menorca es el darrer baluard musulmà davant la pujança impetuosa de les diverses forces cristianes a la Mediterrània. L'illa es converteix en l'escenari on l anissaga dels Mukhtar esdevindrà protagonista d'excepció d'una època en què les invasions o els pactes de domini entre territoris de religions confrontades eres tan habituals com el mercadeig entre ells. 

Aquest capítol està dedicat a Geranis Vermells, de na Maria Villalonga. A dintre de les pàgines d'aquest llibre, com diu Maria Cubas en la introducció d'aquest capítol, trobareu històries senzilles i quotidianes, de perfil costumista xiuxiuejades a cau d'orella. Ja teniu curiositat per sentir-ho? Que serveixi d'aperitiu de la lectura. 

Què tenen en comú, a primera vista, el recull de relats breus Geranis vermells, la novel·la històrica Lletres de safrà i la contemporània Misaki. La boira? En cinc petits capítols anirem apropant-nos a les semblances i també a les singularitats. Tres obres, tres autors, tres lectures que vos recomenam amb els seus autors; Maria Villalonga, Gabriel Subirats i Armand Escandell.

Aquest conte va néixer un calorós estiu de l'any 2004, a la localitat d'Arbúcies, en el marc de la Marxa per la Cultura de la Pau. Aquesta iniciativa pretenia sensibilitzar la societat sobre la necessitat d'un món lliure de guerres i violència, destacant la pau com a valor universal i essencial per al futur de la humanitat. Arbúcies, un poble carregat de simbolisme, compta amb l'arbre de la Llibertat al bell mig de la seva plaça. Aquest arbre, testimoni de moltes històries, va ser l'escenari en què es va reunir una multitud diversa, amb una presència destacada de mainada vinguda d'arreu del món. En aquell context, davant l'energia inesgotable dels infants i la importància de fer arribar un missatge de pau, va sorgir aquest relat. Un conte pensat per captivar l'atenció dels més petits i alhora convidar grans i petits a reflexionar sobre la importància de construir un món en harmonia. Amb senzillesa i emotivitat, el conte busca sembrar una llavor de compromís amb la pau. En una entrevista recent al programa Emergència Climàtica d'Antòn Soler al Hoy por hoy Menorca, l'autor d'aquest relat va compartir com va ser el procés de creació del conte i com l'experiència d'aquell estiu a Arbúcies va marcar un abans i un després en la seva manera de comunicar missatges de pau. D'aquesta conversa va sorgir la idea de convertir aquesta història en un podcast, aprofitant el poder de la narrativa oral per fer arribar aquest missatge a una audiència més àmplia i diversa. Aquest podcast es presenta en un moment crític per al planeta. Les guerres que encara avui assolen el món –més de trenta, incloent-hi la devastadora guerra d'Ucraïna– causen un patiment immens i evitable a milions de persones. Aquest relat serveix com un recordatori que la pau no és només un desig, sinó una necessitat urgent i una responsabilitat compartida. És un missatge que apel·la a la consciència col·lectiva i ens convida a prendre acció: o ens organitzem com a habitants del planeta blau per posar fi a les guerres, o aquestes poden arribar a destruir-nos com a espècie. El conte que sentireu a continuació no és només una història per entretenir. És una crida a l'acció, una invitació a reflexionar sobre la nostra manera d'entendre el món i les nostres responsabilitats com a part d'una comunitat global. Ens recorda que petites accions individuals, com el compromís amb iniciatives per a la pau i la no-violència, poden sumar-se i generar un canvi significatiu. Si aquest relat us inspira i voleu agrair l'esforç de compartir-lo, podeu contribuir a enfortir projectes que promouen forces de pau, resistència noviolenta i defensa civil. Podeu trobar més informació sobre com participar en aquestes iniciatives a la pàgina web: [www.elplanetadelfoc.cat](http://www.elplanetadelfoc.cat). Ara és el moment de prémer la tecla Play i endinsar-vos en aquesta història que ens parla de pau, esperança i compromís. Escolteu amb el cor obert i deixeu-vos inspirar per les paraules que, tot i sorgir sota l'ombra d'un arbre en un petit poble, tenen el potencial d'arribar arreu del món.

Para presentaros al autor de este relato, os transcribimos lo que él mismo explica en su página web: Se desconoce mi procedencia. Dicen que soy de Armenia. Yo digo que soy de Armenia, pero tampoco lo tengo muy claro. El lugar nunca importa. Ahora vivo en una isla de la albufera de Valencia y aquí soy feliz. Total, he hecho muchas cosas en esta vida: música, activismo, teatro, filosofía… pero me centraré en mi trayectoria como escritor. He criado tres libros: Como el gallo de Morón (2011), Hombres de alambre (2015) y Palos y fango (2024). He dormido poco y alguna vez pasado hambre, aunque pienso que una de las cosas más despreciables de esta vida es el victimismo de los artistas. No seguiré por ahí. De hecho, mi relación con los tres libros viene marcada por algo muy distinto. He disfrutado y vivido momentos increíbles con ellos. He realizado casi trescientas presentaciones en España y Latinoamérica, y tengo idea de estar girando con Palos y fango hasta el año 2026. Disfruto igualmente del proceso de escritura que de las presentaciones. Estas no son muy normales. Se asemejan más a un show. Hay música, baile, recursos audiovisuales y un sinfín de absurdeces que ponen de manifiesto la ridiculez humana, en este caso la mía. Este relato es uno de los muchos que ha escrito y no está (todo) en alemán.

Laura ha perdido a su madre por una cruel enfermedad. Ella es una niña y todo su mundo se cae. Un adiós te brindaré es un poemario, un ejercicio de duelo, una forma de expresar los sentimientos. Pero es algo más. Este podcast es también un reflejo de los estadios del duelo, de las voces de los expertos en cuanto a cómo conllevar una pérdida en estas edades, un espacio para reencontrar la paz con uno mismo, una ayuda para quienes necesitan esa paz. 

La Navidad ha servido de inspiración a Julio Mauriz desde los muchos relatos que ha escrito sobre esta temática. Hoy traemos para La isla de los oyentes un nuevo relato. De él podemos decir que nace en Villafranca del Bierzo (León). En los años ochenta se prodiga con artículos en revistas culturales y esporádicamente en algún periódico provincial. En 1984, coincidiendo con el nacimiento del semanario Bierzo 7, hoy desaparecido, se encarga de la corresponsalía de Villafranca. En los años noventa se inicia en la literatura escribiendo relatos y cuentos, publicados en diversas antologías literarias. En el año 2002 es galardonado con el primer Premio Hontanar de Narrativa Breve por su novela Tras los visillos. En el año 2004 publica la recopilación de relatos breves Cuando el tiempo decide, que un año más tarde sería distinguido por el Instituto Leonés de Cultura como «Libro leonés del año». En el año 2010 publica la novela Pervivir en la memoria, un amplio recorrido por su lugar de nacimiento: Villafranca. También en 2010 se encarga de escribir el guion del documental En un lugar de nadie, obra original de Alejo Sandes, resultando finalista en el X Festival Internacional de Cine de Naturaleza, Telenatura. En 2013 es reeditada su novela Tras los visillos en formato digital. En 2015 publica su primera novela negra Adagio 123. En 2018 publica su segundo libro de relatos Teórica del fuego. Tiene un blog de temática cultural llamado Desde un apartado lugar.

En 1998 nuestro autor invitado escribió este relato de Navidad. Hoy os lo ofrecemos aquí. Julio Mauriz nace en Villafranca del Bierzo (León). En los años ochenta se prodiga con artículos en revistas culturales y esporádicamente en algún periódico provincial. En 1984, coincidiendo con el nacimiento del semanario Bierzo 7, hoy desaparecido, se encarga de la corresponsalía de Villafranca. En los años noventa se inicia en la literatura escribiendo relatos y cuentos, publicados en diversas antologías literarias. En el año 2002 es galardonado con el primer Premio Hontanar de Narrativa Breve por su novela Tras los visillos. En el año 2004 publica la recopilación de relatos breves Cuando el tiempo decide, que un año más tarde sería distinguido por el Instituto Leonés de Cultura como «Libro leonés del año». En el año 2010 publica la novela Pervivir en la memoria, un amplio recorrido por su lugar de nacimiento: Villafranca. También en 2010 se encarga de escribir el guion del documental En un lugar de nadie, obra original de Alejo Sandes, resultando finalista en el X Festival Internacional de Cine de Naturaleza, Telenatura. En 2013 es reeditada su novela Tras los visillos en formato digital. En 2015 publica su primera novela negra Adagio 123. En 2018 publica su segundo libro de relatos Teórica del fuego. Tiene un blog de temática cultural llamado Desde un apartado lugar.

Así empieza el relato que nos ofrece Julio Mauriz: Nos sentamos en el rellano sin pensarlo, aunque el viejo con una dificultad extrema. Entonces le pregunté a bocajarro: - ¿Qué te gustaría hacer hoy de especial? Es Nochebuena. - Nada –contestó secamente-. Apenas sí soy una nota aislada en el desconcierto de esta familia. - ¿Por qué dices eso? –inquirí- No es agradable lo que piensas.   Al escuchar la pregunta, el viejo se pasó la mano por la frente, cerró los ojos y, tras un prolongado silencio, solo dijo: la vida.   Como un redomado cobarde le propuse, para no implicarme, unas copichuelas con sensatez para después de los postres: dos o tres, no más. Pero el abuelo rehusó, aunque yo sabía de sus ganas de saborear el anisado en fecha tan señalada. <<El despecho>>, me dije a mí mismo. Le sugerí entonces la trascendencia de acudir a la misa del Gallo, mas él rechazó de plano esa devoción que la familia había perdido al transcurrir del tiempo.

En el aeropuerto de Menorca, el bullicio cotidiano era el escenario perfecto para que las cosas pasaran desapercibidas. Pero no aquel día. No para el agente Manuel Ruiz, quien había recibido instrucciones claras: vigilar a un hombre sospechoso que acababa de aterrizar en la isla desde un vuelo procedente de Burdeos. Un hombre con un maletín metálico del que no se separaba nunca. Ruiz se apostó en la zona de llegadas. Aparentaba calma, pero sus ojos estaban alerta, buscando entre la multitud. El mensaje recibido desde la central describía al sospechoso como un hombre grueso, sudoroso, con un bigote característico, con una mirada que parecía escapar de cualquier o directo. Así es como comienza el relato que vas a escuchar, otra propuesta creada por Luis Soler Dauchy disponible también en La isla de los oyentes.

Altre relat d'en Lluís Soler. En aquest cas es podria haver dit "procrastinació" però era més senzill filar una historieta sobre el tema. El protagonista comença el seu dia arrossegant tot el que no ha fet el dia anterior. Mal auguri de com acaba la història. 

Aquesta es una de les més destacades mostres de històries populars de Menorca. Sa nuvia d'Algendar ha estat protagonista de cançons, folklore, expressions artístiques i més. El destí d'una menorquina raptada i l'anyorança a la seva terra, la seva gent.  Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

La tragèdia i la duresa d'algunes històries que han arribat als nostres dies no tenen res a envejar a la cruesa que tenen certs contes dels germans Grimm. Es gorg d'Albranca pot ser un bon exemple.  Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Sa somereta blanca es una història que tracta d'un jove ciutadellenc que feia feina a Maó i que cada dia es trobava en el seu camí una somereta blanca. El que a després l'hauràs de sentir en aquest podcast. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

El francés no es com el menorquí, tot i que es poden semblar. Menorca va tenir uns segles XVII i XVIII on molta gent estrangera va ocupar l'illa i que es va barrejar amb els illencs. En ocasions això ha provocat situacions absurdes i divertides que es poden veure en aquesta història.  Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Moltes vegades les històries que ens arriben a nivell de rondalles i llegendes tenen un component de misteri i, fins i tot, de por. Aquest sentiment cala bé en les ments joves que escolten amb atenció i recorden millor el que cal aprendre de cada història. Aquest es un bon cas.  Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

I a l'inici de tot, estaven un home i una dona. Les histories populars i les que duen més de dos mil anys rodant pel planeta, s'ajunten per afegir qualque element més, com el que explica com es va fer la primera casa i per què.  Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Altre forma d'explicar un element present al mon rural de s'illa i l'explicació que per tradició oral va resonar pels llocs menorquins al llarg del temps. Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Per explicar alguns trets que formen part de la cultura menorquina, aquestes històries son bones d'entendre per a totes les edats.  Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble. La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura. Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes. La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles. Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.