En guàrdia! 583011

Capítol 1199. El paper de l'Abadia de Montserrat durant la dictadura franquista, representat per la figura de l'abat Aureli Maria Escarré, va evolucionar gradualment de l'amistat amb el règim a la seva desqualificació. Escarré, de tarannà conservador i autoritari, va acabar sent l'única autoritat eclesiàstica que va censurar públicament el franquisme en unes declaracions al diari Le Monde el novembre del 1963. Abans d'arribar a aquest punt, l'abadia s'havia significat per nombroses iniciatives en defensa de la identitat, la llengua i la cultura de Catalunya. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, catedràtic emèrit de la UAB i director de la Catalan Historical Review. També és autor del llibre "L'abat Escarré i Montserrat a l'Espanya franquista", que publica l'Editorial Base.

Capítol 1198. La tragèdia grega va sorgir a Atenes cap al segle V abans de Crist i va posar de manifest la tensió entre el món antic dels mites heroics i el món nou de la polis. Possiblement, l'origen de les tragèdies es remunta a les festes de culte a Dionís, déu del vi i de la fertilitat, que celebraven la mort i la resurrecció de la natura. Dels primers escriptors del gènere, tampoc no en sabem gairebé res i es perden en el mite, gairebé tant com els personatges de les seves trames. En canvi, la tragèdia clàssica compta amb una gran tríada d'autors, tres noms clau de la cultura occidental sorgits entre la segona meitat del segle VI i el final del segle V aC: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. En parlen l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i l'escriptor i hel·lenista Raül Garrigasait, editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge i president de La Casa dels Clàssics. També ha prologat l'edició de l'"Orestea" d'Èsquil, traduïda al català per Eloi Creus i Miquel Desclot.

Capítol 1197. La primavera del 1941, en una maniobra pensada per assistir el seu aliat italià, Hitler va conquerir Grècia. Va ser una operació que va retardar uns mesos la invasió alemanya de la Unió Soviètica, ja que la resistència hel·lènica va fer gruar els soldats nazis. Un cop finalitzada amb èxit l'ocupació del país, l'ordre del Führer va ser clara: calia envair també l'illa de Creta. Aquesta decisió donaria lloc a una de les batalles més èpiques de la Segona Guerra Mundial pel control de la Mediterrània i a la primera gran invasió paracaigudista de la història. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Pere Cardona, divulgador històric, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "El mundo en guerra: La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas".

Capítol 1196. Cuba va ser un dels últims territoris que es va mantenir sota el jou colonial espanyol. Durant el segle XIX, els catalans hi van tenir una presència destacada. Amb més o menys sort, moltes famílies van basar la seva fortuna en els negocis que emprenien en aquesta illa, coneguda com la perla del Carib, ja fossin botiguers, comerciants, industrials o esclavistes. L'aportació catalana va ser decisiva en la producció dels tres productes agrícoles més exportats per Cuba: el cafè, el tabac i el sucre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, catedràtic de Geografia i Història a l'ensenyament secundari i professor jubilat de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. És autor del llibre "Cuba i els catalans. De botiguers a negrers", d'Albertí Editor.

Capítol 1195. Entre la fi del 1718 i inicis del 1719, en el context posterior a la guerra de Successió, les principals potències europees li van declarar de manera coordinada la guerra al rei espanyol Felip V. La Quàdruple Aliança que se li va enfrontar estava formada per França, la Gran Bretanya, les Províncies Unides dels Països Baixos i el Sacre Imperi Romanogermànic. Les pretensions d'Espanya sobre Itàlia, per tal de tornar a ser influents a la Mediterrània i revertir el sistema pactat a Utrecht, van xocar frontalment amb els estats destinats a tenir un paper protagonista en una nova fase de la geopolítica continental. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Núria Sallés Vilaseca, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra i professora permanent laboral al Departament d'Història Moderna de la UNED.

Capítol 1194. Entre el 1967 i el 1976, Barcelona va esdevenir un dels focus principals del boom experimentat per la literatura llatinoamericana. En el context d'una dictadura franquista cada vegada més fràgil, un grup de novel·listes units per vincles d'amistat i complicitat professional van decidir establir-se en una ciutat que els oferia una xarxa editorial molt potent i uns aires de llibertat molt difícils de rastrejar en altres punts de la Península. En aquesta història col·lectiva hi ha tres noms que brillen amb llum pròpia: el de l'agent literària que va representar gairebé tots els membres del grup, Carme Balcells, i dos dels seus autors més populars, el colombià Gabriel García Márquez i el peruà Mario Vargas Llosa. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el redactor en cap de cultura de La Vanguardia Xavi Ayén, autor del llibre "Aquellos años del boom: García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo", premi Gaziel de Biografies i Memòries 2013.

Capítol 1193. De totes les ciutats catalanes que van formar part d'al-Àndalus, l'única que es va fundar en l'etapa islàmica va ser Balaguer. Aquesta fundació va tenir lloc durant la segona meitat del segle VIII. Les primeres mencions àrabs sobre aquesta població s'hi refereixen com a "Hisn Balaghí", escrita amb una i final però pronunciada amb e. La primera paraula significa "lloc fortificat". Balaguer no trigaria a desenvolupar-se com una medina andalusina, mostra avançada d'urbanisme, que amb el pas dels segles s'acabaria convertint en una ciutat feudal. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera, on es pot veure l'exposició permanent "Hisn Balaghí-Balaguer: de la medina a la ciutat".

Capítol 1192. A inicis del segle XX, una nissaga de metges catalans va revolucionar l'homeopatia i, més endavant, l'estudi científic de la sang per a usos diagnòstics i terapèutics. Els Grifols, que als anys quaranta consolidarien uns laboratoris especialitzats en hemoteràpia, es van anar adaptant a les diferents concepcions que la ciència mèdica tenia sobre la sang, primer considerada com a teixit i, més endavant, com a medicament, relacionades amb el naixement de l'hemoteràpia moderna. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Cristina Sans-Ponseti, professora associada laboral del Departament de Filosofia de la UAB, investigadora de l'Institut d'Història de la Ciència i autora de la tesi doctoral "Del laboratori al banc de sang: Laboratorios Grifols i la industrialització de l'hemoteràpia (1909-1950)".

Capítol 1191. Entre finals del segle XIII i principis del XII abans de Crist, en l'última etapa de l'edat del bronze, quatre dels imperis més importants del seu temps a la Mediterrània oriental van entrar en crisi i van viure un col·lapse generalitzat, així com els estats vassalls que en depenien. Alguns se'n van recuperar amb el temps, com els assiris i els egipcis, mentre que d'altres van desaparèixer per sempre, com és el cas dels hitites i dels regnes micènics. Els factors que expliquen aquesta "gran catàstrofe" que va tenir lloc al voltant del 1200 abans de Crist són diversos i no sempre coincidents, però un dels més importants va ser la invasió dels que es coneixen com a pobles del mar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1190. El 20 de setembre del 1870, amb la presa de Roma iniciada a través d'una bretxa a Porta Pia, culminava el llarg procés d'unificació italiana. Durant molts anys, un dels objectius prioritaris de Garibaldi i els seus homes havia estat la futura capital d'un nou Estat que apostaria decididament pel laïcisme. De fet, la fi del Risorgimento comportaria també la fi dels Estats Pontificis, ja que, des dels temps de la Revolució sa, el papat s'havia vist forçat a renunciar gradualment al seu poder territorial per mantenir l'autonomia espiritual. Amb l'annexió de Roma, el pontífex, que havia arribat a controlar tota la franja central de la península Itàlica, perdia els últims territoris. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Alberto Pellegrini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1189. Un dels mecanismes de repressió, càstig i control social instituïts pel govern del bàndol sollevat contra la Segona República, plantejat només dos o tres mesos després d'iniciar-se la Guerra Civil, va ser l'espoli a persones físiques i jurídiques considerades desafectes, en especial a l'ampli moviment associatiu i obrer que havia estat fidel a la legalitat republicana. Aquesta requisa sistemàtica va afectar béns mobles i immobles, comptes corrents i documentació de tota mena, que van ar a ser propietat del nou estat franquista. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Neus Moran Gimeno, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i autora del llibre "L'espoli general: La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978)".

Capítol 1188. Un dels sobirans més importants de l'Europa del segle XVI, governant implacable fins i tot amb els membres de la pròpia família, va ser també qui va portar l'imperi otomà a una de les etapes de més esplendor, per les conquestes territorials, els projectes arquitectònics i les reformes legislatives que va emprendre. De fet, mentre que en turc se'l va anomenar el Legislador, a Occident va ser conegut amb un epítet relacionat amb l'opulència que sempre va voler mostrar en públic: pels europeus, era Solimà el Magnífic. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Sinem Eryilmaz, professora associada del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB, col·laboradora del Grup d'Estudis d'Història del Mediterrani Occidental de la UB i experta en la història otomana.

Capítol 1187. Frederica Montseny, filla d'intel·lectuals anarquistes, es va convertir en una figura clau del moviment llibertari i en la primera dona ministra de l'estat espanyol. El seu pensament, oratòria i capacitat de lideratge la van situar al centre dels esdeveniments polítics més convulsos de bona part del segle XX. La seva vida va ser un combat constant entre ideals i realitats, entre la lluita per la revolució i les contradiccions de l'exercici del poder. Una dona que no es va rendir mai, malgrat l'exili i la repressió. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i professora titular, especialitzada en moviments obrers. És membre numerària de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1186. Algunes de les troballes científiques més importants s'han produït en part gràcies a l'atzar. És el que va ar el setembre del 1928, quan un professor de bacteriologia de l'Hospital Saint Mary's de Londres, Alexander Fleming, va observar el curiós comportament d'un tipus de fong que eliminava els bacteris al seu voltant. Acabava de descobrir la penicil·lina. Farien falta més de deu anys, a més de la feina que va emprendre Howard Florey a la Universitat d'Oxford a partir del 1939, perquè aquesta curiositat de laboratori és a ser un fàrmac destinat a salvar vides i un dels avenços més espectaculars en la història de la medicina. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor sc Accensi, professor del Departament de Sanitat i d'Anatomia Animal de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 1185. El dijous 31 de gener del 1929, veia la llum una revista d'aparició setmanal, amb un format especialment innovador, que tenia la intenció d'oferir articles d'opinió i informacions sobre literatura, art i política. Al llarg de vuit anys de vida, per les seves pàgines van ar periodistes experts, escriptors consagrats i joves talents que van convertir aquesta publicació en una de les més prestigioses de la història de la premsa catalana, amb un to que fugia per igual de l'elitisme i de la banalitat. Es deia Mirador. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Carles Singla, periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. És l'autor de l'assaig "Mirador (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d'una idea de país" i del llibre "Mirador indiscret: Anècdotes, humor i xafarderies de la història petita de la Catalunya dels anys 30".

Capítol 1184. L'actuació de l'istració sa amb les persones que fugien de la Catalunya ocupada per l'exèrcit franquista a inicis del 1939 va ser molt severa. La seva pròpia documentació es referia als llocs on es van amuntegar milers d'homes, dones i nens, civils i militars, com a "camps de concentració". Fugien d'una derrota militar i un règim opressor i, de sobte, es veien tancades en unes instal·lacions precàries a camp obert, en condicions poc higièniques i patint fam i misèria. L'existència d'aquests camps va generar un greu problema jurídic i moral per a l'estat francès. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Josep-Vicent Garcia Raffi, doctor en Filologia i professor titular de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València. També és coautor, juntament amb Laia Arañó Vega, del llibre "El camps de concentració del sud de França, 1939. Memòria entre sorra i filferrades".

Capítol 1183. El segle XVIII, conegut com el Segle de les Llums o de la Il·lustració, va ser un temps de progrés i de transformacions profundes en la manera d'entendre la societat i l'individu, vist com un ésser lliure i igual a tots els altres i que podia forjar el seu propi destí. A la França del moment, gràcies a la tasca de pensadors com Voltaire, Rousseau, Montesquieu i Diderot, entre molts altres escriptors i intel·lectuals il·lustrats, i també de dones prominents com Madame Dupin o Madame du Chatelet, la raó es va imposar com a motor de canvi i els dogmes religiosos es van anar abandonant en favor de l'esperit científic. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Martí Domínguez, escriptor valencià i director de la revista de divulgació científica Mètode. També ha guanyat el Premi Josep Pla per la novel·la "El retorn de Voltaire" i és responsable de l'edició i la traducció del llibre "La llum de les llums. Antologia de la saviesa del segle XVIII".

Capítol 1182. Encara que al llarg de la història la majoria dels enfrontaments bèl·lics havien tingut els seus cronistes, les corresponsalies de guerra tal com les entén el periodisme modern no van sorgir fins al segle XIX, en conteses com les guerres carlines i especialment la guerra de Crimea. D'entrada, es va considerar una activitat reservada als homes; tot i això, a inicis del segle XX unes quantes dones valentes i decidides van començar a informar des del front o la rereguarda dels principals conflictes, en uns temps especialment convulsos, coincidint amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa. Eren l'excepció a la norma. A banda de descriure els moviments polítics i militars, sabien abordar la part més humana i, al mateix temps, més crua. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Elisabet Cassà, periodista de viatges i documentalista.

Capítol 1181. El segle XVIII va ser el del desplegament del poder absolutista borbònic a Catalunya. La destrucció de les institucions, acompanyada d'una repressió violenta i també de caràcter econòmic, va castigar la població catalana. Tot i la intensa derrota militar que s'havia viscut, bona part dels catalans no s'hi va resignar i va plantar cara com va poder als ocupants. Hi va haver múltiples protestes i reivindicacions que van ser sistemàticament ignorades per la Corona. Però també hi va haver un cert intent d'organitzar a través d'algunes institucions, com la Junta General de la Província, la resistència al règim borbònic. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Llimargas, doctor en història, actualment professor jubilat i voluntari docent. L'any 2020 va defensar la tesi "La Junta de la Província de 1794-1795. Resistències contra l'absolutisme a la Catalunya del segle XVIII", dirigida pel professor Joaquim Albareda.

Capítol 1180. L'estiu del 1603, per ar el temps i la calor, Joan Trigall, aleshores rector de la parròquia urgellenca de Vilagrassa, va decidir elaborar un manuscrit en què combinava els coneixements geogràfics i històrics de l'època i observacions pròpies sobre la seva terra natal, la Cerdanya, i de manera destacada sobre la vila de Puigcerdà. D'aquests mesos de feina en va sortir el "Tractat del comtat de Cerdanya", una obra cabdal pel seu contingut i per l'interès literari, el millor testimoni de la visió historiogràfica de la comarca a inicis del segle XVII. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Erola Simon Lleixà, historiadora i arxivera, directora de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya i responsable de l'edició de "La Cerdanya de 1603. El Tractat del comtat de Cerdanya de Joan Trigall", juntament amb Lluís Obiols Perearnau.