LA NOSTRA ROMA r2j6o

La mentalitat romana és la mentalitat del pagès i del soldat; no la del pagès i la del soldat per separat, sinó del soldat-pagès, i, en general, això és així fins al segle II. El treball pagès és “inajornable” perquè les estacions no esperen a l'home. La rutina és la llei de la seva vida; les èpoques de sembra, germinació i recol•lecció li succeeixen en un ordre establert. La seva vida és la vida mateixa de la Terra. Si com a ciutadà se sent atret a la fi per l'activitat política, serà en defensa de les seves terres o dels seus mercats o del treball dels seus fills. Per al pagès el coneixement nascut de l'experiència val més que la teoria especulativa.

La societat romana, però especialment la nobilitas, creia fermament en una sèrie de valors, que estructuraven tant la vida político-militar com la social, establint una sèrie de requisits o valors que tot bon patrici havia de dominar per tant honrar el llegat dels seus avantats com per forjar-se un futur per ell mateix. Es tractava, doncs, d’un grup social i polític que es definia per principis hereditaris col•lectius, però també pels mèrits i les virtuts individuals que permetien als seus membres accedir a les magistratures curuls

En l'època del segon triumvirat romà, Hortènsia, filla del cèlebre orador Hortensi, es va distingir per la seva valentia i eloqüència. Quan els triumvirs van imposar un nou impost als ciutadans romans més rics, incloent les dones, Hortènsia va prendre la iniciativa de defensar els drets de les dones. Amb coratge, es va presentar davant els triumvirs i va argumentar que les dones, que no participaven en els assumptes públics ni en les decisions que portaven a la guerra, no haurien de ser obligades a pagar impostos per finançar conflictes que no havien contribuït a crear. La seva intervenció va ser tan persuasiva que els triumvirs van reduir el nombre de dones afectades per l'impost, reconeixent així la força del seu raonament i la justícia de la seva causa.  

Aníbal Barca, va iniciar la seva campanya contra Roma amb la presa de Sagunt. Aquesta acció va ser un acte de provocació directa contra Roma. Després de consolidar el seu control sobre la península Ibèrica, Aníbal va decidir portar la guerra directament al territori romà. Per aconseguir-ho, va emprendre una de les marxes més èpiques de la història militar: la travessia dels Pirineus i el pas pels Alps. Aquesta ruta era extremadament perillosa i exigent, tant per les condicions climàtiques com per la resistència de les tribus locals. Aníbal va demostrar una gran capacitat de lideratge i resiliència durant aquesta travessia. Va aconseguir mantenir la cohesió del seu exèrcit, format per soldats cartaginesos, mercenaris i elefants de guerra, malgrat les dificultats del terreny i els atacs constants. La seva habilitat per motivar les tropes i superar obstacles va ser crucial per al seu èxit.

Benvinguts a aquesta xerrada sobre la dona romana en edat de casar-se. L’àudio és en directe des de la sal d’actes de l'institut de l’Ebre de Tortosa. És important abordar aquest tema amb una perspectiva històrica rigorosa sense projectar les nostres valors i expectatives modernes sobre el at. En lloc d'això, intentarem comprendre les dinàmiques socials i culturals de l'època, respectant la complexitat i la diversitat de les experiències de les dones romanes. La vida de les dones romanes estava profundament influenciada per les tradicions, les normes socials i les expectatives familiars. Explorarem diversos aspectes de la vida de les dones romanes en edat de casar-se. Aquestes dones van viure en una època tan diferent però, al mateix temps, connectada amb la nostra pròpia història.

La conquesta de les Illes Balears per part de Quint Cecili Mètel va marcar l'inici d'una nova era per a l'arxipèlag. Mètel, un general romà, va ser enviat per pacificar la regió i incorporar-la a l'Imperi Romà. La resistència dels illencs va ser ferotge, però finalment, les legions romanes van aconseguir imposar-se. La colonització va comportar la romanització de les illes, amb la introducció de la llengua, la cultura i les lleis romanes. Es van construir carreteres, aqüeductes i temples, i les illes es van convertir en un important centre de comerç i intercanvi cultural dins de l'Imperi Romà.

Vegem, doncs, per quants graus de beneficis la fortuna, sense perdre mai la seva magnanimitat, va portar a Quint Cecili Metel Macedònic a les més altes cotes de felicitat, des del primer dia de la seva vida fins a l'instant mateix de la seva mort. Va voler la fortuna que Metel naixés en la capital del món; li va atorgar els pares més nobles; li va conferir, a més, unes excepcionals qualitats espirituals i una fortalesa física capaç de ar les fatigues; li va procurar una esposa cèlebre per la seva honestedat i fecunditat; li va brindar l'honor del consolat, la potestat generalicia i el llustre d'un grandiós triomf; li va permetre veure al mateix temps a tres dels seus fills cònsols (un d'ells fins i tot havia estat censor i havia rebut els honors del triomf) i a un quart *pretor; va fer que lliurés en matrimoni a les seves tres filles i acollís en la seva mateixa falda a la descendència d'aquestes. Tants parts, tants bressols, tantes togues virils, tan gran nombre de torxes nupcials, tants càrrecs civils i militars; en definitiva, tants i tants motius d'alegria; i en tot aquest temps, cap dol, cap plor, cap motiu de tristesa. Contempla els estatges celestials i difícilment podràs trobar allí un estat de felicitat semblant, perquè veiem que els més insignes poetes atribueixen penes i dolor també als cors dels déus. I a aquest gènere de vida va correspondre un final d'acord amb ell: en efecte, Metel va morir a una edat molt avançada i de mort natural, entre els petons i abraçades dels seus éssers més estimats, i va ser portat per tota la Ciutat a coll dels seus fills i gendres fins a ser dipositat sobre la pira funerària.

Aquesta és una xerrada, en directe que es va fer a la biblioteca de Tortosa el at 6 de març. Algunes de les veus estan agafades des de la megafonia i no són de molt bona qualitat La societat romana antiga era complexa i estratificada, i el paper de la dona dins d'aquesta estructura social no era una excepció. Per entendre la realitat de la dona romana, cal allunyar-se de les concepcions modernes i situar-se en el context històric adequat. Les dones de classe alta gestionaven la llar, supervisaven els esclaus i l'educació dels fills i les dones de classes més baixes treballaven en diversos oficis: artesanes, comerciants, llevadores, etc. Algunes dones romanes rebien educació bàsica, i algunes de classes altes fins i tot tenien accés a una educació més avançada. Hi ha evidències de dones que van destacar en àmbits com la literatura o la filosofia. S’ha de destacar que el paper de la dona romana va evolucionar al llarg dels segles, des de la República fins a l'Imperi tardà, amb canvis graduals en els seus drets i responsabilitats.

La música en l'antiga Roma era un element fonamental de la vida quotidiana i tenia un paper destacat en diversos àmbits, des de l'entreteniment fins a la religió. En primer lloc, cal destacar el gremi dels músics, que eren coneguts com a symphoniaci. Aquests professionals estaven organitzats i eren respectats en la societat romana. Plutarc, un famós historiador i biògraf grec, va esmentar aquest gremi en les seves obres, subratllant la importància dels músics en les festes i celebracions públiques. Els symphoniaci no només actuaven en esdeveniments socials, sinó que també acompanyaven les processons i cerimònies religioses, aportant solemnitat i emoció a través de la seva música. La música també tenia un paper crucial en els rituals religiosos romans. Era comú que les cerimònies sagrades fossin acompanyades per instruments musicals com la lira, la flauta i la tuba. La música s'utilitzava per invocar els déus i crear una atmosfera de reverència i respecte. A més, la música estava present en els teatres i amfiteatres, on es representaven obres i espectacles que incloïen cants i danses. Els romans apreciaven la música com a forma d'art i entreteniment, i els músics eren figures respectades en la societat.

El dia 3 de Març a les 18:00h , a la Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí, la nostra col•laboradora, Mireia Gallego, va oferir una xerrada en relació al paper de la dona en l'antiguitat clàssica, convidada pel Centri d'estudis rubinencs, Aquí teniu l’àudio, gravat en directe des del públic.

Els foners balears, van ser guerrers llegendaris de les Illes Balears que van destacar per la seva habilitat excepcional amb la fona, una arma de llarg abast utilitzada per llançar projectils amb gran precisió i força. En el context de l'antiguitat mediterrània, els foners balears van guanyar fama i respecte per la seva destresa en el camp de batalla, participant en nombrosos conflictes al costat de diverses potències de l'època. Aquest audio explorarà les batalles més significatives en les quals van intervenir els foners balears, des de les seves primeres incursions com a mercenaris fins a les seves contribucions decisives en les grans guerres de la regió. A través d'aquest recorregut, es posarà en relleu la importància estratègica d'aquests guerrers i el llegat que van deixar en la història militar del Mediterrani antic.

Les imagines maiorum eren un element de la cultura de l'antiga Roma, especialment dins del context familiar i social. Es tractava de màscares que representaven els avantats d'una família, generalment homes que havien assolit un estatus destacat, com ara cònsols, magistrats o herois militars. Aquestes màscares es guardaven al lararium, un altar domèstic dedicat als déus de la llar, i es treien en ocasions especials com ara funerals o celebracions familiars. L'ús de les imagines maiorum tenia un profund significat simbòlic i social. D'una banda, servien per honrar i recordar els avantats, mantenint viva la seva memòria i els seus èxits. D'altra banda, reforçaven la importància de la línia familiar i la continuïtat del llinatge, així com la responsabilitat dels descendents de mantenir l'honor i la reputació de la família. A més, les imagines maiorum jugaven un paper crucial en la transmissió de valors i tradicions romanes. Durant els funerals, per exemple, els membres de la família desfilaven amb les màscares dels avantats, acompanyats de narracions sobre les seves gestes i virtuts. Això no només servia per enaltir la figura dels difunts, sinó també per educar les noves generacions en els valors de la pietas (devoció), la virtus (valentia) i la gravitas (serietat), entre d'altres. En resum, les imagines maiorum eren més que simples representacions físiques; eren un símbol de la identitat familiar i un vehicle per a la transmissió de la cultura i els valors romans d'una generació a una altra.

El Temple de Juno Moneta, situat al turó Capitolí de Roma, és un lloc d'importància històrica i cultural significativa. Dedicat a la deessa Juno en la seva advocació de Moneta, que significa "l'advertidora", aquest temple va ser construït al segle IV aC després que les oques sagrades de Juno alertessin els romans d'un atac gal. La relació del temple amb les monedes és particularment interessant. La paraula "moneta" va donar lloc al terme "moneda", ja que el temple va ser el lloc on es va encunyar la moneda romana. Aquesta activitat va començar al segle III aC, convertint el temple en un dels primers centres de producció de monedes de la història. Així doncs, el Temple de Juno Moneta no només és un símbol de la devoció religiosa romana, sinó també un testimoni de l'evolució econòmica i monetària de l'Imperi Romà.

El poble romà va ser, segons testimoniatge de Sal•lusti, el més religiós de l'Antiguitat, opinió que comparteix Ciceró: «Per molt que ens estimem, senadors, no podem igualar als hispans en número, als gals en fortalesa, als cartaginesos en astúcia, als grecs en les arts, ni als mateixos italians i llatins en el sentiment natiu i natural d'aquest poble i aquesta terra; però en la pietat, en la religió i en aquesta saviesa especial per la qual sabem que tot es regeix i es governa per la voluntat dels déus, superem a tots els pobles i nacions». Polibi arriba més lluny en la comparació quan escriu que els romans eren «més religiosos que els mateixos déus ».*Varró parla de més de trenta mil déus, als quals encara caldria afegir les forces divines, *numina, disperses per la Naturalesa. Titus Livi deia de Roma: «No hi ha espai en aquesta ciutat que no estigui impregnat de religió i que no estigui ocupat per alguna divinitat. Els déus l'habiten».

La família és bàsica, és la unitat fonamental de la societat llatina i on l'individu aprèn que és en realitat el membre d'una col·lectivitat. És la principal font de econòmic, emocional i social. Els seus membres treballen junts, i pateixen junts, per a mantenir la casa, els camps i els bestiars. En temps de dificultat en fam i penúries, en temps d'èxit celebren en l'alegria i unió d'una comunitat. És la principal forma de reproducció, augmentar la població i aconseguir la línia de sang de l'home. És, també, on s'educa als fills en valors i en les habilitats necessàries per a la vida adulta. I el més important, la família és la principal unitat de religió. Les creences llatines estan centrades especialment en les famílies, i les cerimònies religioses més quotidianes se celebren en la intimitat de la llar.

Avui us portarem un segon audio parlant dels foners balears. Els fenicis i els cartaginesos van tenir un paper crucial en la història de les Illes Balears. Els cartaginesos van aprofitar l'habilitat dels balears amb la fona per reclutar-los com a mercenaris. Els foners balears eren famosos per la seva precisió i força . Aquests mercenaris van tenir un paper destacat en diversos conflictes: Van participar en les guerres sicilianes al segle IV aC4. Van formar part de l'exèrcit d'Anníbal durant la Segona Guerra Púnica (219-201 aC). Diuen que Anníbal el considerava irreemplaçables. Aquesta relació entre les Balears i els pobles fenici i cartaginès va marcar profundament la història de les illes, diferenciant-les de la resta de la península Ibèrica durant gran part de l'antiguitat.

El rei, suprem cap polític, religiós i militar, obrava per i per a l'organització gentilícia, constituint un autèntic primer entre iguals (primus inter pares), així que sobre ell requeia la confiança dels patres. Les dades que ens reporten la tradició i l'anàlisi d'algunes fonts extra jurídiques permeten identificar l'existència de dos òrgans més d'exercici del poder polític a l'organització llatí savina: el consilium regium i els comicis.

Les tauletes de maledicció, conegudes en llatí com "tabellae defixionum", eren un fenomen fascinant i fosc de la vida quotidiana a l'antiga Roma. Aquestes petites làmines, generalment fetes de plom, eren utilitzades per invocar els déus o els esperits dels morts per causar mal a un enemic o rival. Aquestes tauletes ens ofereixen una visió única de les creences populars, les supersticions i les pràctiques màgiques de l'antiga Roma. Reflecteixen les tensions socials, les rivalitats personals i les angoixes quotidianes dels romans comuns, proporcionant als historiadors una finestra fascinant a la vida diària i la mentalitat de l'època. Tot i ser considerades pràctiques il•legals i immorals per molts, les tauletes de maledicció eren sorprenentment comunes, demostrant la persistència de les creences màgiques en una societat que es considerava avançada i racional.

Els romans no només estimaven els seus gossos en vida, sinó que també els honoraven després de la mort amb emotius epitafis. Aquestes inscripcions funeràries ens revelen la profunda connexió emocional que existia entre els romans i els seus fidels companys canins. S'han trobat nombrosos exemples arreu de l'antic Imperi Romà. Fins i tot s'han descobert cementiris específics per a mascotes, demostrant que els romans consideraven els seus gossos com a membres estimats de la família. Aquestes inscripcions no només ens parlen de l'amor pels animals, sinó que també ens ofereixen una visió íntima i emotiva de la vida quotidiana a l'antiga Roma, mostrant-nos que l'afecte pels gossos és un sentiment que ha perdurat al llarg dels segles.

A l'antiga Roma, la bellesa femenina era un aspecte molt valorat i cultivat. Les dones romanes dedicaven molt de temps i recursos a cuidar la seva aparença, seguint uns cànons estètics que han influït en la cultura occidental fins als nostres dies. Els ideals de bellesa romans incloïen una pell clara i suau, cabells llargs i abundants, i una figura esvelta però amb corbes. Les dones utilitzaven diversos mètodes i productes. Aquests ideals i pràctiques de bellesa no només reflectien l'estètica de l'època, sinó que també eren un símbol d'estatus social i refinament cultural en la societat romana. Si voleu participar i recrear aquí teniu el correu per a informació: [email protected]